A la hora de elegir los mejores juguetes para nuestros hijos no debemos escoger los más novedosos, electrónicos o lujosos. No debemos dejarnos guiar por lo que el niño nos pida, sino por lo que creamos que puede ser mejor para él y su aprendizaje. Juguetes tradicionales como los puzzles de madera cumplen esta función. Continue reading
En nombroses ocasions hem escoltat als més petits la mítica frase: ¡Mare, m’avorreixo!
Y llavors els pares es pregunten: ¿Com pot avorrir-se amb tot el que té?
Potser el problema sigui aquest. A l’actualitat, disposen de tants recursos al seu abast i tants estímuls, que és possible que d’aquí radiqui l’avorriment de no saber què fer i a què jugar, a causa de l’excés de joguines, per no nombrar tots els aparells electrònics dels que disposen.
L’avorriment apareix en la majoria de casos els caps de setmana i en els períodes de vacances, ja que las obligacions i tasques escolars baixen. Els nens actualment tenen una agenda tan complerta com la d’un adult. Van a l’escola pel matí i per la tarda, quan surten de l’escola corrents van a les activitats extraescolars i quan arriben a casa encara no ha arribat el moment de descansar i gaudir del joc, ja que han de fer deures i estudiar. Durant la setmana amb prou feines disposen de temps per a poder jugar i quan ho tenen són els adults els qui escullen el tipus de distracció o joc al que han de jugar mentrestant es prepara el sopar i l’hora d’anar a dormir.
Acostumats a seguir un horari amb gairebé temps per a avorrir-se, quan arriben les vacances no saben què fer i arriba l’avorriment.
Y llavors ¿què fer per evitar l’avorriment en els nostres fills?
Omplir les seves habitacions de joguines no evitarà que l’avorriment aparegui. La millor opció serà que disposin de les joguines necessàries, acords a la seva edat, que siguin educatives i que els diverteixin. Poder compartir amb ells moments de joc i inclús ensenyar-los allò amb el que jugàvem nosaltres quan érem petits, ens aproparà més encara a ells. Els jocs de taula, d’estratègia, els puzzles, i la construcció de maquetes, són algunes de les joguines de fusta amb els que passaran hores jugant, amb els que no es cansaran de jugar ni perdran el interès per ells i menys, farà que arribi l’avorriment en els nens.
Aquesta frase tan utilitzada pels més petits, ¡m’avorreixo!, no és més que cridar d’atenció, per tant no té cabuda la culpabilitat i preocupació dels pares ja que els nens no tenen motius convincents per a l’avorriment.
En ocasions, veiem com molts pares es senten culpables per l’avorriment dels nens, i estan contínuament pensant que fer amb ells per a que això no ocorri.
Per tant, deixar que s’avorreixin i suggerir-los que poden fer per a evitar-lo farà que utilitzin la seva imaginació i es desenvolupi la seva creativitat.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
Jo no he sigut, ¡ha estat ell! Assumir la culpa, reconèixer que han trencat o han fet alguna cosa que no devien és un aspecte que als nens els hi costa aprendre i als pares desespera.
Els nens volen portar-se bé, per això quan no ho fan, la culpa passa a ser dels demés i d’aquesta forma eviten que el considerin un nen dolent.
Sabem que davant d’un acte, sigui negatiu o positiu, hauria d’haver una conseqüència, d’ aquí la importància d’ensenyar-los a no ocultar-nos la veritat i a reconèixer allò que han fet. Però, ¿cóm aconseguir-lo?
En varies ocasions hem dit que els nens, a través del joc aprenen i amb joguines com les de simulació creen el seu món de fantasia imitant el món real. Amb aquestes joguines compartim amb ells moments de joc i imaginació i al mateix temps que inventen històries es crea una complicitat entre pares i fills.
Però arriba un moment on els nens a mida que van creixent comencen a diferenciar la realitat de la ficció, allò que està bé d’allò que està malament i és quan passen de dir mentires piadoses a ser més premeditades, amb un únic objectiu, evitar ser represos o castigats.
Els motius que porten als nens a mentir, a donar la culpa a un altre i no assumir els seus actes, són diversos. Exigir-los més del que poden donar, no prestar-los l’atenció que necessiten o por al càstig, són alguns dels motius que els portaran automàticament a dir mentires sense més.
Des de petits inculcar valors com la honradesa i explicar els beneficis que té dir la veritat, farà que es fomenti el valor més important de la vida, la confiança. Qualsevol tipus de relació ja sigui laboral, d’amistat o familiar la confiança serà la base.
Per tant, fomentem la comunicació familiar, ensenyem a diferenciar el que està bé i el que no, ¿cóm? de forma fàcil i divertida amb l’ajuda de joguines de fusta, per a jugar i aprendre i per a créixer jugant.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
¡Ho vull fer jo sol! ¿No us resulta familiar aquesta frase?
De la mateixa manera que ens fan saber quan són grans, l’etapa en la que volen experimentar i fer les coses ells sols no passa desapercebuda.
L’únic que volen és ser independents i dependrà dels pares que adquireixin una major i millor autonomia en un futur. Si en aquesta etapa deixen que practiquin, aprenguin i s’inicien amb la espontaneïtat que caracteritza als nens, a fer coses ells sols, serà un feina fàcil.
Sí es cert, que el secret per a poder portar aquesta etapa de la millor manera possible i poder després veure els resultats serà armar-nos de paciència i deixar de costat les preses o la falta de temps, evitant per part dels pares acabar la tasca que s’han proposat els petits, ja que no sempre ho aconsegueixen al primer intent.
És evident, que hi haurà coses i tasques que es proposin fer sols que no puguin realitzar per la seva curta edat. És cap als dos anys quan comencem a escoltar ¡ho vull fer jo sol! D’aquesta forma, haurem de donar-los alternatives amb allò en el que es vulguin aventurar a fer. És possible que en ocasions allò que volen descobrir i fer siguin coses perilloses o prohibides, però realment són les que amb més interès volen fer, d’aquí la importància de no negar-los fer les coses, sinó més aviat oferir altres opcions que realment no resultin un perill per a ells i fomentem de la mateixa forma la seva autonomia, independència i autoestima.
De no ser així i negar o impedir que descobreixin per si sols el món que els envolta, observarem i escoltarem a pares de nens més grans com es queixen que els seus fills no col·laboren amb les tasques quotidianes de la llar, quan realment estan en edat per a poder fer-ho. Són pares que pensen que amb tres, quatre o cinc anys són massa petits per a poder posar el seu plat a la taula, portar-ho a rentar o inclús portar la seva roba bruta al cistell per a rentar, entre altres coses. Accions i tasques que els nens volen i demanen fer amb tan sols dos anys, però se’ls hi nega per la seva edat. Llavors, quan són més grans pretenem que facin allò que un dia vam dir que allò no ho podien fer perquè eren petits i pretenem implantar tot al mateix temps, és en aquest moment on es veuen esbromats per tantes responsabilitats, obligacions i normes.
Per això, gracies a la infinitat de joguines que existeixen al mercat que imiten el món de l’adult amb gran exactitud, podem iniciar i ensenyar als nens a través del joc com guanyar autonomia i ser més independents. Les joguines de simulació com el carret del supermercat per a que ens acompanyin a la compra, per a que després ens puguin preparar un suculent plat a la seva cuina de fusta i finalitzar amb l’elaboració d’un menú junts per a tota la setmana, són entre altres, propostes, jocs i joguines que hauran d’estar presents des de que comencen amb la seva gran frase ¡Jo sol!
Com totes les etapes, s’acaba. D’aquesta forma per a evitar que perdin l’interès o deixin de fer-ho, els pares hauran de reforçar tot allò après i adquirit, animant-los dia a dia a que segueixin mantenint aquestes conductes que pretenem que s’instaurin i adquireixin altres noves.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
L’etapa en la que els més petits ens desconcerten amb el per què de les coses, no és una tasca fàcil però tampoc difícil. En ocasions ens veiem esbromats per preguntes que o bé no sabem la resposta o pel contrari són de resposta tan complexa que oferim un silenci com a contestació.
Naixem i arribem al món com un llibre en blanc, un disc dur buit, que de mica en mica es va omplint d’informació i de coneixement. Pares i educadors són els encarregats de donar resposta a aquestes preguntes, en ocasions incòmodes de contestar, però de vital importància de respondre. Els nens desconeixen el món que els envolta i les seves preguntes no és més que desconeixement del mateix, que per a poder entendre haurà de rebre una resposta senzilla en base a la seva edat.
En ocasions, les seves preguntes van més encarades a que els hi prestem atenció més que a saber la resposta real, ja que a vegades quan reben la resposta torna de nou el per què a la resposta que li acabem de donar. D’aquesta manera confirmem que l’únic que busquen és que els hi escoltem i sentir-se que els hi tenim en compte.
No obstant, tots els pares desitgen que els seus fills comencin a parlar i quan apareix i emergeix per la seva petita boca la seva primera paraula, immortalitzaríem aquest instant. Però no es queda en una sola paraula, el seu vocabulari comença a créixer per a més tard mantenir un diàleg amb totes aquelles persones que li envolten. Comprem encaixos, puzzles, pissarres i tot tipus de joguines de fusta didàctiques i educatives per a mostrar i ensenyar-los tot el necessari per a poder comunicar-se. Comencem amb les lletres, per a més tard unir-les i poder formar paraules. Desitgem que es comuniquin amb nosaltres, que ens expliquin que han fet a la guarderia o a l’escola o simplement que ens puguin expressar allò que els hi fa mal quan es posen malalts. I llavors, quan arriba aquest moment ens sentim amoïnats per tantes preguntes.
Per consegüent, hem de ser conscients que es als primers anys de vida on s’anirà formant el seu caràcter i forma de ser, per tant no evitem donar la resposta a la seva curiositat o dir-los que deixin de preguntar, donat que amb això els hi estarem transmetent que les seves preguntes ens molesten i no són importants per a nosaltres, amb la conseqüència d’estar limitant la seva comunicació, espontaneïtat i coneixement per el món que els envolta.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
Ensenyar als nens quina hora és i que ho aprenguin és tot un repte. En primer lloc, abans d’arribar a aquest pas hauran de tenir les habilitats matemàtiques bàsiques com són saber contar i reconèixer els números.
De forma divertida, utilitzant els puzzles d’encaixos de números començaran a conèixer els números i podrem interactuar amb ells per a que ens busquin el número que els hi demanem, així com també amb les targetes il·lustrades amb diferents objectes assimilaran el concepte de quantitat, al mateix temps que hauran de contar-los per a col·locar el número corresponent. Tan mateix, durant aquest procés ja anirem introduint les primeres interpretacions del dia i la nit relacionant-les amb l’hora d’anar a dormir i l’hora d’aixecar-se, així com també l’ahir, el avui i el demà relacionant-lo tot amb activitats que van fer, estan fent o faran.
Una cop adquirides aquestes habilitats podrem passar a introduir els conceptes de noció i organització del temps més complexes, com són els dies de la setmana, els mesos del any i les hores.
Tots aquests conceptes seran més fàcils per a poder treballar-los recurrent a les joguines de fusta, joguines didàctiques atractives en colors i formes com és el calendari rellotge, que ajudarà als més petits a aprendre, memoritzar i ordenar totes aquestes unitats del temps. Un magnífic panell de fusta per a adquirir el coneixement dels minuts, les hores, els dies de la setmana, els mesos de l’any, així com també les estacions de l’any i la meteorologia.
Aquesta joguina permet poder utilitzar-la tots els dies ja que podrem anar marcant juntament amb el nen tots els conceptes de temps en el que ens trobem. El rellotge central del panell disposa de les manetes per a poder moure-les i col·locar-les segons l’hora. D’aquesta forma mentrestant el nen juga amb elles a donar voltes els anirem llegint les hores per a que es vagin familiaritzant amb la lectura de les mateixes, per a que més endavant sigui ell qui col·loqui les manetes amb l’hora real.
Tot i que val a dir que l’aprenentatge de les hores requerirà de més temps per a la seva assimilació, haurà de ser una pràctica constant per a que puguin adquirir, assimilar i interioritzar aquests conceptes en la seva ment.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
Degut al nivell d’exigència que existeix a la nostra societat molts pares intenten evitar als fills el fracàs. Volem que siguin els millors en tot, tant a nivell escolar com social, sense donar-se compte que fracassar no és sinònim de perdre sinó d’aprendre.
La sobreprotecció que nombrosos pares ofereixen als fills serà perjudicial per a aquestos en un futur. Evitar mostrar-los la vida real, donar-los la solució a totes les dificultats que es van trobant en el transcurs de la seva vida, i evitar que s’equivoquin no serà beneficiós per al seu creixement personal. D’aquesta manera, se’ls haurà d’oferir des de ben petits estratègies i recursos per a fer front al fracàs per ells mateixos, fer d’ells persones responsables dels seus actes i reflexius davant les dificultats per a obtenir la millor solució.
Tots hem vist, com en ocasions els nens eviten situacions i inclús es neguen a realitzar noves tasques per por a no fer-ho bé, a no estar capacitats o per no tenir la suficient habilitat per a poder realitzar-la amb èxit. Tots aquests sentiments s’acaben traduint en por al fracàs. Qualsevol contratemps que es troben en el seu camí és un motiu per a sentir-se inferiors a la resta i l’autoestima es veu afectada poc a poc.
Com en altres moltes ocasions, hem expressat que el joc és un bon aliat dels adults per a ensenyar i també per a poder estimular el desenvolupament de moltes actituds que aniran sorgint al llarg de la vida dels nens. D’aquesta forma, serà important oferir una gran varietat de jocs com els de construcció, de taula, simulació o moviment, tots ells, joguines de fusta educatius i didàctics que potencien habilitats sensorials, d’ingeni i desenvolupant la capacitat de decisió i resolució de conflictes.
A més a més, haurem d’oferir seguretat en ells, una bona autoestima evocarà en el nen a sentir-se segur en tot allò que es proposi. Per tant el nostre paper és evitar situacions de perill però sense impedir que s’equivoquin i aprenguin dels seus errors.
Els pares hauran de valorar més l’esforç que l’assoliment en sí, hauran de saber quines són les preocupacions dels nens i aprofitar qualsevol moment per a ensenyar que el fracàs és un aprenentatge més a la vida i que allò que realment importa és saber posar solució als inconvenients que s’aniran trobant al llarg de la vida.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
www.pedagoga-tarragona.com
En quantes ocasions hem escoltat: ¡això és de nenes! I ¡això és de nens!
Existeixen molts estereotips en quant a fer diferencia en diversos temes i objectes segons el sexe, home – dona, nen – nena.
Les joguines no tenen sexe, per aquest motiu joguines de fusta ofereix diversitat de joguines sense fer referència al sexe, perquè el seu objectiu és oferir diversió tant a nens com a nenes, amb un ampli ventall de joguines educatives i didàctiques no només per als més petits sinó també per a compartir en família.
Aquests estereotips, són els mateixos adults que de forma inconscient els transmeten als més petits i en el moment que dona lloc la seva socialització al parc o a l’escola és on comencen les diferenciacions de amb qui jugar, a què jugar i amb què jugar.
Més d’un cop hem comentat que els nens són fidels imitadors i actuen com una copia de l’adult que té de referència tant a casa com a l’escola. Davant d’això, el nostre paper és el de fomentar i deixar que siguin ells mateixos els que escullin amb que jugar i a que jugar. No es tracta que els nens es posin a jugar amb les casetes de nines i les nenes a fer carreres de cotxes, sinó més bé que participin, es relacionin i s’ajuntin entre ells per a jugar a qualsevol joc.
Si els adults tenen clar que les joguines no tenen sexe estarem transmeten als fills el valor de la igualtat, això reforçarà la convivència entre nens i nenes trencant les barreres que un dia els adults van crear.
Donat que hem de promoure el joc com una activitat de diversió i una necessitat que els nens tenen, no hem de ser nosaltres els que evitem l’ús de joguines per ser considerades d’un o altre sexe.
Perquè els que fem les discriminacions som els adults, deixem que el moment de joc sigui lliure i espontani.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
Quan s’ha de donar la notícia que arriba un nou membre a la família, molts pares es veuen immersos de dubtes i de temor per evitar que el seu primer fill no es senti destronat per l’arribada d’un germanet i s’intenta emmascarar la realitat.
Els hi transmetem que res canviarà i que el seguirem estimant de la mateixa manera, i llavors els hi atorguem la responsabilitat que passaran a ser els germans grans.
La por a allò desconegut, provocarà aquesta gelosia tan coneguda entre germans, però és un sentiment i una reacció normal i natural, ja que el nou germanet precisa d’una atenció que ocuparà la gran part del dia, però la visió que ells tenen és que perdran el poder que un dia els seus pares li van concedir sumat a que l’atenció per ell era exclusiva.
La gelosia que el germà gran té és una forma d’expressar el que senten pels canvis que aniran succeint amb l’arribada del nadó, però que aniran desapareixent una cop es normalitzi tot.
Per tal que aquest sentiment no perduri més del necessari i el rebi, no com un intrús, sinó com un company de joc i que no serà destronat, és fer-lo partícip de tots els preparatius previs i posteriors a l’arribada del nadó.
Donat que les joguines de fusta per la seva composició tenen una major durabilitat, podrem anar en busca d’aquelles primeres joguines, com els sonalls i les joguines musicals o les joguines d’arrossegament, que un dia van ser seus però que ja no utilitza perquè és més gran i els hi donarem a conèixer aquest valor tan important com és el de compartir. Òbviament no els obligarem a que prestin totes les seves joguines i respectarem que guardi amb més recel aquelles que són les seves preferides.
Abans que res, els pares han de saber que aquesta situació de gelosia pel destronament serà transitòria i que el seu comportament serà determinant per a que el primer fill assumeixi amb la major naturalitat possible el seu nou paper, ser el germà gran.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
L’entrada a l’escola per als nens té un únic significat per fi són grans. Les seves emocions estan a flor de pell, la incertesa a allò desconegut, a aquella cosa que han creta a la seva ment i han imaginat aviat canviarà. Associen l’entrada a l’escola amb ser grans, encara que val a dir que aquesta idea l’han anat creant els pares mateixos, dient que aviat seran grans i aniran a l’escola dels grans. La intenció és preparar-los per a la nova etapa, que es tradueix en la separació per unes hores dels progenitors, on altres adults els hi ensenyaran més normes i aprendran a compartir amb altres nens.
I aleshores arriba el moment i de sobte la alegria es converteix en plors. L’emoció i il·lusió del primer dia comença per estrenar la motxilla que porta estampat el seu personatge preferit de dibuixos animats. Dins es troba el seu primer esmorzar, i de camí a l’escola els nervis comencen a aflorar, no tan sols en els nens, en els pares també. La porta d’entrada cada cop està més a prop, ha arribat el moment de la separació, i els plors d’un comença a contagiar al de l’altre fins al punt de voler tornar a casa amb els petits i evitar el mal tràngol del primer dia. Llavors aquest dia tan especial deixa de ser-ho, tant per als pares com per als petits, ja no volen ser grans.
Els primers dies seran crucials en la seva adaptació a l’escola per tant posem en pràctica el que fa un temps vam proposar, que no és una altre cosa que ensenyar a través de jocs hàbits, rutines i normes.
Ja vam parlar de la importància d’establir unes rutines i hàbits en els nens. Unes normes que els ajudaran a adaptar-se al medi que els envolta.
Transmetre valors i crear una base sòlida per a la convivència en societat ajudarà a que l’entrada a l’escola sigui menys traumàtica i realment sigui de la forma que ells imaginaven.
Els petits ja són grans i estaran preparats per a enfrontar-se a nous reptes i canvis gracies a que des de ben petits els transmetrem de forma divertida els valors, normes, hàbits i rutines, i com no podia ser d’una altre forma comptem amb joguines de fusta que ens faran la tasca més fàcil a l’hora d’ensenyar als nens i fer d’ells sers segurs.