Jo no he sigut, ¡ha estat ell! Assumir la culpa, reconèixer que han trencat o han fet alguna cosa que no devien és un aspecte que als nens els hi costa aprendre i als pares desespera.
Els nens volen portar-se bé, per això quan no ho fan, la culpa passa a ser dels demés i d’aquesta forma eviten que el considerin un nen dolent.
Sabem que davant d’un acte, sigui negatiu o positiu, hauria d’haver una conseqüència, d’ aquí la importància d’ensenyar-los a no ocultar-nos la veritat i a reconèixer allò que han fet. Però, ¿cóm aconseguir-lo?
En varies ocasions hem dit que els nens, a través del joc aprenen i amb joguines com les de simulació creen el seu món de fantasia imitant el món real. Amb aquestes joguines compartim amb ells moments de joc i imaginació i al mateix temps que inventen històries es crea una complicitat entre pares i fills.
Però arriba un moment on els nens a mida que van creixent comencen a diferenciar la realitat de la ficció, allò que està bé d’allò que està malament i és quan passen de dir mentires piadoses a ser més premeditades, amb un únic objectiu, evitar ser represos o castigats.
Els motius que porten als nens a mentir, a donar la culpa a un altre i no assumir els seus actes, són diversos. Exigir-los més del que poden donar, no prestar-los l’atenció que necessiten o por al càstig, són alguns dels motius que els portaran automàticament a dir mentires sense més.
Des de petits inculcar valors com la honradesa i explicar els beneficis que té dir la veritat, farà que es fomenti el valor més important de la vida, la confiança. Qualsevol tipus de relació ja sigui laboral, d’amistat o familiar la confiança serà la base.
Per tant, fomentem la comunicació familiar, ensenyem a diferenciar el que està bé i el que no, ¿cóm? de forma fàcil i divertida amb l’ajuda de joguines de fusta, per a jugar i aprendre i per a créixer jugant.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304
