L’etapa en la que els més petits ens desconcerten amb el per què de les coses, no és una tasca fàcil però tampoc difícil. En ocasions ens veiem esbromats per preguntes que o bé no sabem la resposta o pel contrari són de resposta tan complexa que oferim un silenci com a contestació.
Naixem i arribem al món com un llibre en blanc, un disc dur buit, que de mica en mica es va omplint d’informació i de coneixement. Pares i educadors són els encarregats de donar resposta a aquestes preguntes, en ocasions incòmodes de contestar, però de vital importància de respondre. Els nens desconeixen el món que els envolta i les seves preguntes no és més que desconeixement del mateix, que per a poder entendre haurà de rebre una resposta senzilla en base a la seva edat.
En ocasions, les seves preguntes van més encarades a que els hi prestem atenció més que a saber la resposta real, ja que a vegades quan reben la resposta torna de nou el per què a la resposta que li acabem de donar. D’aquesta manera confirmem que l’únic que busquen és que els hi escoltem i sentir-se que els hi tenim en compte.
No obstant, tots els pares desitgen que els seus fills comencin a parlar i quan apareix i emergeix per la seva petita boca la seva primera paraula, immortalitzaríem aquest instant. Però no es queda en una sola paraula, el seu vocabulari comença a créixer per a més tard mantenir un diàleg amb totes aquelles persones que li envolten. Comprem encaixos, puzzles, pissarres i tot tipus de joguines de fusta didàctiques i educatives per a mostrar i ensenyar-los tot el necessari per a poder comunicar-se. Comencem amb les lletres, per a més tard unir-les i poder formar paraules. Desitgem que es comuniquin amb nosaltres, que ens expliquin que han fet a la guarderia o a l’escola o simplement que ens puguin expressar allò que els hi fa mal quan es posen malalts. I llavors, quan arriba aquest moment ens sentim amoïnats per tantes preguntes.
Per consegüent, hem de ser conscients que es als primers anys de vida on s’anirà formant el seu caràcter i forma de ser, per tant no evitem donar la resposta a la seva curiositat o dir-los que deixin de preguntar, donat que amb això els hi estarem transmetent que les seves preguntes ens molesten i no són importants per a nosaltres, amb la conseqüència d’estar limitant la seva comunicació, espontaneïtat i coneixement per el món que els envolta.
Verónica Ríos
Pedagoga Col 1304